El Consorci del Parc Natural de Collserola cataloga 199 masies amb alt valor patrimonial
Identificar les masies existents a la serra de Collserola per poder-les recuperar i donar-los valor. Aquest és l’objectiu principal de l’AMB i el Consorci del Parc Natural de Collserola que han fet una tasca d’identificació i reconeixement del patrimoni arquitectònic, històric i cultural del Parc Natural.
Fa molt de temps que la serra està habitada. Si tenim en compte la relació entre la colonització del territori i la preservació i millora dels valors del Parc, en una aproximació molt simplificada de l’evolució històrica de l’ocupació de la serra, és possible distingir-hi quatre etapes bàsiques.
Abans del segle XIX. D’aquesta primera etapa, basada en l’explotació agrària, s’han conservat sobretot restes de poblats, diferents tipus d’infraestructures i un conjunt d’ermites i masos. Cal subratllar especialment l’estreta relació entre la xarxa hídrica i les finques agràries, i la distribució de les masies a l’interior del Parc.
Estiueig i primeres parcel•lacions. A finals del segle XIX i principis del XX, a l’etapa anterior s’hi suma l’estiueig associat a les primeres infraestructures modernes per a la mobilitat.
Extensió urbana. A partir de mitjans dels anys cinquanta i ben bé fins als anys vuitanta, s’observa un increment de les construccions residencials destinades a satisfer la demanda d’habitatge. Moltes d’aquestes construccions conformen assentaments i edificacions aïllades en situació de fora d’ordenació.
Parc metropolità. Finalment, amb l’aprovació del PGM l’any 1976 i del PEPCo l’any 1987, s’obre una nova etapa caracteritzada per una davallada significativa de noves construccions. A més, a diferència de l’etapa anterior, bona part d’aquestes construccions no es corresponen amb habitatges, sinó amb nous equipaments.
En aquest sentit, és remarcable el nombre d’equipaments que tradicionalment s’han ubicat fora de la ciutat i que són dins del Parc. L’antic pla, el PEPCo, reconeixia l’existència d’elements construïts no catalogats, amb un estat precari, i que requerien preservació i rehabilitació.
Aquell pla postulava que la protecció dels elements històrics més valuosos era difícil i convenia una política comuna d’administracions i institucions privades que en promoguessin la restauració i la divulgació cultural.
El pla del 1987 identificava un patrimoni construït de més de 200 elements, entre xarxa viària, edificació agrícola i elements d’interès històric.
No obstant això, dels cinc objectius primordials que establia el PEPCo, el de la preservació del patrimoni cultural i paisatgístic era el de menys importància.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari