El Consorci del Parc Natural de Collserola cataloga 199 masies amb alt valor patrimonial

Cultura.

L’inventari suma 450 elements, com fonts, barraques de pedra seca, fites paisatgístiques o restes arqueològiques.
L’inventari suma 450 elements, com fonts, barraques de pedra seca, fites paisatgístiques o restes arqueològiques.

Identificar les masies existents a la serra de Collserola per poder-les recuperar i donar-los valor. Aquest és l’objectiu principal de l’AMB i el Consorci del Parc Natural de Collserola que han fet una tasca d’identificació i reconeixement del patrimoni arquitectònic, històric i cultural del Parc Natural. 

Fa molt de temps que la serra està habitada. Si tenim en compte la relació entre la colonització del territori i la preservació i millora dels valors del Parc, en una aproximació molt simplificada de l’evo­lució històrica de l’ocupació de la serra, és possible distingir-hi quatre etapes bàsiques.

Abans del segle XIX. D’aquesta pri­mera etapa, basada en l’explotació agrària, s’han conservat sobretot res­tes de poblats, diferents tipus d’infra­estructures i un conjunt d’ermites i masos. Cal subratllar especialment l’estreta relació entre la xarxa hídrica i les finques agràries, i la distribució de les masies a l’interior del Parc.

Estiueig i primeres parcel•lacions. A finals del segle XIX i principis del XX, a l’etapa anterior s’hi suma l’estiueig associat a les primeres infraestructures modernes per a la mobilitat.

Extensió urbana. A partir de mitjans dels anys cinquanta i ben bé fins als anys vuitanta, s’obser­va un increment de les construccions residencials destinades a satisfer la demanda d’habitatge. Moltes d’aquestes construccions conformen assentaments i edificacions aïllades en situació de fora d’ordenació.

Parc metropolità. Finalment, amb l’aprovació del PGM l’any 1976 i del PEPCo l’any 1987, s’obre una nova etapa caracteritzada per una davallada significativa de noves construccions. A més, a diferència de l’etapa anterior, bona part d’aquestes construccions no es corresponen amb habi­tatges, sinó amb nous equipaments.

En aquest sentit, és remarcable el nombre d’equipaments que tradicionalment s’han ubicat fora de la ciutat i que són dins del Parc. L’antic pla, el PEPCo, reconeixia l’existència d’elements construïts no catalogats, amb un estat precari, i que requerien preservació i rehabilitació.

Aquell pla postulava que la protecció dels elements històrics més valuosos era difícil i convenia una política comuna d’administracions i institucions privades que en promoguessin la restauració i la divulgació cultural.

El pla del 1987 identificava un patrimoni construït de més de 200 elements, entre xarxa viària, edifi­cació agrícola i elements d’interès històric.

No obstant això, dels cinc objectius primordials que es­tablia el PEPCo, el de la preservació del patrimoni cultural i paisatgístic era el de menys importància.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article