'El 27-S no vam guanyar (1)'
Tot s’ha complicat molt.
Diumenge al vespre, si treies el so de la televisió i miraves únicament les imatges dels parlamentaris i membres de la CUP que presentaven davant els mitjans les conclusions del seu debat nacional, podia semblar que l’acord amb Junts pel Sí era imminent i que l’alegria, els somriures en els diferents rostres, l’eufòria dels assistents així ho confirmava. Sense so, podíem arribar a creure que el procés cap a la independència avançava sense més entrebancs.
El so, però, existeix... A les paraules de la CUP a Manresa, amb els seus crits de ‘Alerta, Convergència: se’ns acaba la paciència’ només els puc respondre que la meva sí, que la meva paciència ja s’ha esgotat. I com que ja no en tinc més, de paciència, intentaré deixar ben clara la meva opinió.
Els diferents mítings (que no pas discursos) dirigits única i exclusivament als 823 assistents que, tant sí com no, volen fora el president Mas del procés, van ser d’una virulència verbal que no recordava des de l’independentisme dels anys 60 i 70. Mítings que desprenen un excés de violència verbal, que desprenen una mena de superioritat moral i ètica sobre els altres, que desprenen, com feia ja temps que no sentia, el convenciment de disposar de l’única veritat, de la veritat absoluta.
Diumenge, a Manresa, 823 persones van decidir que el milió sis-cents mil vots obtinguts per Junts pel Sí només són vàlids en la mesura que s’adaptin a les seves exigències.
Diumenge, a Manresa, es va tornar a veure amb més claredat que mai, que això va molt més enllà d’un NO a Mas. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista vol acabar amb CDC, vol acabar amb el centre-dreta català. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista, vol que el procés el comandi i el dirigeixi de manera majoritària l’esquerra. La CUP només vol la independència si serveix per als seus objectius ideològics i revolucionaris.
Diumenge, a Manresa, vam poder veure com es mou el partidisme en estat pur. Com les ideologies, com la imposició de l’eix social sobre el nacional, pot acabar amb un procés engegat i dut a terme per la societat civil, societat que, en cap moment, durant aquests darrers anys, no ha fet mai distincions entre dretes i esquerres.Com la idea d’una revolució marxista-leninista, la idea d’un “poder popular”, que en aquests moments només té el suport d’un 8,2% dels votants del 27-S, passa per damunt d’un procés d’independència que, fins ara, amb els seus alt i baixos, s’havia portat de manera exemplar.
Diumenge, a Manresa, es va demostrar que el 27-S no havia guanyat el procés. En tot cas van guanyar dues forces que volen la independència, però el procés va perdre. Sembla una paradoxa, però, avui, dos mesos després no és res més que una realitat. No som 72 diputats que volen iniciar el procés de transició cap a la República catalana independent. Som 62+10. Durant molt de temps vaig estar convençut que aquest 62+10 acabaria sumant. Sobretot després de l’aprovació de la Declaració del 9-N.
Una declaració transcendental, però feta amb presses, sota pressió de la CUP, que instaura la confrontació directa i immediata amb l’Estat espanyol i que li posa en safata de plata agressions com les del FLA que ens agafen sense govern i sense cap capacitat de resposta, ni política ni ciutadana.
Diumenge al vespre, si treies el so de la televisió i miraves únicament les imatges dels parlamentaris i membres de la CUP que presentaven davant els mitjans les conclusions del seu debat nacional, podia semblar que l’acord amb Junts pel Sí era imminent i que l’alegria, els somriures en els diferents rostres, l’eufòria dels assistents així ho confirmava. Sense so, podíem arribar a creure que el procés cap a la independència avançava sense més entrebancs.
El so, però, existeix... A les paraules de la CUP a Manresa, amb els seus crits de ‘Alerta, Convergència: se’ns acaba la paciència’ només els puc respondre que la meva sí, que la meva paciència ja s’ha esgotat. I com que ja no en tinc més, de paciència, intentaré deixar ben clara la meva opinió.
Els diferents mítings (que no pas discursos) dirigits única i exclusivament als 823 assistents que, tant sí com no, volen fora el president Mas del procés, van ser d’una virulència verbal que no recordava des de l’independentisme dels anys 60 i 70. Mítings que desprenen un excés de violència verbal, que desprenen una mena de superioritat moral i ètica sobre els altres, que desprenen, com feia ja temps que no sentia, el convenciment de disposar de l’única veritat, de la veritat absoluta.
Diumenge, a Manresa, 823 persones van decidir que el milió sis-cents mil vots obtinguts per Junts pel Sí només són vàlids en la mesura que s’adaptin a les seves exigències.
Diumenge, a Manresa, es va tornar a veure amb més claredat que mai, que això va molt més enllà d’un NO a Mas. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista vol acabar amb CDC, vol acabar amb el centre-dreta català. La CUP, l’esquerra revolucionària i anticapitalista, vol que el procés el comandi i el dirigeixi de manera majoritària l’esquerra. La CUP només vol la independència si serveix per als seus objectius ideològics i revolucionaris.
Diumenge, a Manresa, vam poder veure com es mou el partidisme en estat pur. Com les ideologies, com la imposició de l’eix social sobre el nacional, pot acabar amb un procés engegat i dut a terme per la societat civil, societat que, en cap moment, durant aquests darrers anys, no ha fet mai distincions entre dretes i esquerres.Com la idea d’una revolució marxista-leninista, la idea d’un “poder popular”, que en aquests moments només té el suport d’un 8,2% dels votants del 27-S, passa per damunt d’un procés d’independència que, fins ara, amb els seus alt i baixos, s’havia portat de manera exemplar.
Diumenge, a Manresa, es va demostrar que el 27-S no havia guanyat el procés. En tot cas van guanyar dues forces que volen la independència, però el procés va perdre. Sembla una paradoxa, però, avui, dos mesos després no és res més que una realitat. No som 72 diputats que volen iniciar el procés de transició cap a la República catalana independent. Som 62+10. Durant molt de temps vaig estar convençut que aquest 62+10 acabaria sumant. Sobretot després de l’aprovació de la Declaració del 9-N.
Una declaració transcendental, però feta amb presses, sota pressió de la CUP, que instaura la confrontació directa i immediata amb l’Estat espanyol i que li posa en safata de plata agressions com les del FLA que ens agafen sense govern i sense cap capacitat de resposta, ni política ni ciutadana.