'El 27-S no vam guanyar (2)'

Com tants altres, em vaig deixar “enganyar” per la CUP. Vaig creure sincerament que l’abraçada entre Mas i David Fernández era molt més que una abraçada. Em vaig creure les paraules d’en Quim Arrufat: “Si CDC portés la seva “pressió” al límit, la CUP donaria suport a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat per evitar que el procés descarrilés”. Vaig creure en la unitat d’acció, per damunt de tot de, l’independentisme.

Vaig fer ulls clucs a alguns aspectes del programa i ideari de les CUP, pensant que la unitat d’acció de l’independentisme prevaldria sobre les propostes legítimes, però no desitjables per a una gran majoria de població. Aspectes, internacionalment molt greus, com rebutjar formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. O també cap a quins països orienten la seva prioritària solidaritat internacionalista: Veneçuela, Cuba i països de l’ALBA, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria. O la nacionalització de la banca, el no pagament del deute o la nacionalització d’empreses. O el mateix projecte de ruptura nacional i social que no expliquen com dur-lo a terme.

Vaig fer ulls clucs a idearis com els de la formació Endavant-OSAN, una de les integrants de la CUP que entre altres ens diu que vol “prioritzar les lluites populars per davant del front institucional” i que “dóna suport a totes les formes de lluita”. Els vells independentistes sabem molt bé què vol dir això.

No som 72. Som 62+10. El procés va perdre el 27-S i la unitat de l’independentisme és, en aquests moments, només un miratge. Aquesta manca d’unitat fa que un pacte, un acord de darrera hora, forçat pels esdeveniments i per la incertesa d’unes noves eleccions, no sigui ja desitjable.

El procés de transició cap a la independència necessitat d’un govern fort, del màxim possible d’estabilitat política, social i econòmica. Necessita d’una fèrria unitat i lleialtat al procés per tal de poder resistir i respondre de manera activa, políticament, però també des de la societat civil, a les agressions múltiples i dures que vindran des de l’Estat espanyol.

No estem en condicions de garantir res del que necessitem. No estem en condicions de tirar endavant el procés amb les garanties imprescindibles d’unitat. Ho vaig dir pel dret i pel revés, les noves eleccions perjudicaran greument el procés d’independència... Ara per ara, però, les veig com un mal menor. Un escenari totalment incert en què ningú de nosaltres està en condicions de predir què passarà, però en el qual podem lluitar de nou per assolir un gran resultat que realment sigui una victòria del procés d’independència.

I enmig d’aquesta desorientació i desànim momentani (que no derrotisme), faig una crida a l’Assemblea Nacional Catalana perquè assumeixi la seva responsabilitat, perquè hi intervingui, perquè demostri ser un dels actors principals d’aquest procés, perquè torni a posar-s’hi al capdavant. L’ANC ha sigut durant aquests darrers anys la salvaguarda i el garant del procés. Si. L’ANC s’inhibeix , haurem perdut definitivament.

Anem inevitablement cap a noves eleccions. Hem perdut una ocasió històrica. Hem perdut l’ocasió més important i decisiva de la història d’aquest país en 300 anys.

El procés, però, és ben viu. Anem a eleccions i guanyem la independència!