"Eleccions espanyoles, el procés ha quedat tocat?"
En Comú podem ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya. Ho ha fet amb 927.940 vots.
Mireu si n’era de fàcil i senzill... Si l’independentisme hagués mantingut la il•lusió i el convenciment del 27-S i hagués anat a votar, la victòria hauria estat de les que fan època: 1.957.467 vots per la independència.
Malauradament això no ha passat.... L’independentisme ha sumat 1.164.790 vots, més que la candidatura guanyadora, però molt menys que les forces clarament unionistes (PP, PSC i C’S), que han obtingut el suport de 1.545.780 ciutadans.
Ens podem mirar l’escenari des del seu cantó positiu:
L’any 2011, hi havia 3 diputats independentistes al Congrés de Madrid. Ara en tindrem 17.
Ciudadanos, el partit que va néixer per anar contra la normalització i la immersió lingüística, ha quedat molt per sota dels seus objectius, sobretot a Catalunya.
Unió Democràtica de Catalunya s’ha quedat sense cap escó. El seu líder, Duran i Lleida, deixarà de ser un punt de referència mediàtic en pro d’una tercera via que mai ha existit.
Els resultats electorals al conjunt de l’Estat auguren moltes dificultats per governar a Espanya. Els 17 diputats independentistes podrien tenir la clau de la governabilitat.
I també podem observar la situació des de la seva vessant negativa:
A la primera de canvi, l’independentisme ha fet evidents les seves febleses. La principal, la desunió dins del propi moviment independentista. 792.677 ciutadans que el 27-S van votar independència, han optat o bé per l’abstenció o bé per votar altres formacions no independentistes.
No és cert que tots els vots que ens falten hagin optat per l’abstenció. Si comproveu les dades, tot i posant-nos en el límit més extrem i que tot l’augment d’abstenció entre el 27-S i el 20-D fos independentista, encara ens quedarien 424.136 vots que no sabríem on col•locar.
El 27-S, la candidatura de Junts pel Sí obtenia 1.620.973 vots. La suma d’ERC i Democràcia i llibertat dóna 1.164.790 vots. Més enllà del que hauria pogut passar si s’hagués repetit la candidatura de JxS, la diferència és clara: 456.183 independentistes, passats 3 mesos, han decidit que ara no n’eren.
La victòria de En comú podem la volen interpretar com el triomf del dret a decidir, la victòria de la gent que vol un referèndum. Ben aviat s’hi sumaran altres veus perquè és la nova tercera via, la de situar en l’imaginari col•lectiu que hi ha hagut un canvi a Espanya i que el referèndum pactat ara és possible.
La situació pretén retornar a principis de 2013, vol recular pantalles ja superades i deixar aquests darrers tres anys en una simple anècdota. Que la governabilitat a Espanya pugui dependre dels 17 diputats independentistes es converteix, doncs, en una arma de doble fil. A canvi de quines promeses podrien acabar cedint els nostres representants?
El pacte amb la CUP torna de nou a radicalitzar-se. El seu comunicat emès poc després dels resultats del 20-D no deixa espai per al dubte. Sorprenentment, ara hem d’extreure conclusions de les eleccions espanyoles que, segons la seva particular visió, els pot permetre acabar amb Mas i amb la dreta i el centre-dreta catalans.
Érem conscients que el moviment independentista no ens podíem permetre cap error. Ni un pas enrere, dèiem... Cert, però les passes cap endavant havien de ser mesurades, conscients i segures. Des del 9 de novembre de 2014 hem comès errors, alguns molt importants, que ens han acabat situant en aquests escenari polític actual.
Malgrat tot, el procés d’independència, més enllà de si veiem el got mig buit o mig ple, el que sabem amb certesa és que continua faltant-hi aigua per omplir-lo. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. Sempre, sempre, sempre ha estat la nostra responsabilitat. El 9 de novembre, el 27 de setembre i també el darrer 20 de desembre sempre han depès de nosaltres.
El futur del procés d’independència continua, com sempre ha sigut, depenent de nosaltres.
Mireu si n’era de fàcil i senzill... Si l’independentisme hagués mantingut la il•lusió i el convenciment del 27-S i hagués anat a votar, la victòria hauria estat de les que fan època: 1.957.467 vots per la independència.
Malauradament això no ha passat.... L’independentisme ha sumat 1.164.790 vots, més que la candidatura guanyadora, però molt menys que les forces clarament unionistes (PP, PSC i C’S), que han obtingut el suport de 1.545.780 ciutadans.
Ens podem mirar l’escenari des del seu cantó positiu:
L’any 2011, hi havia 3 diputats independentistes al Congrés de Madrid. Ara en tindrem 17.
Ciudadanos, el partit que va néixer per anar contra la normalització i la immersió lingüística, ha quedat molt per sota dels seus objectius, sobretot a Catalunya.
Unió Democràtica de Catalunya s’ha quedat sense cap escó. El seu líder, Duran i Lleida, deixarà de ser un punt de referència mediàtic en pro d’una tercera via que mai ha existit.
Els resultats electorals al conjunt de l’Estat auguren moltes dificultats per governar a Espanya. Els 17 diputats independentistes podrien tenir la clau de la governabilitat.
I també podem observar la situació des de la seva vessant negativa:
A la primera de canvi, l’independentisme ha fet evidents les seves febleses. La principal, la desunió dins del propi moviment independentista. 792.677 ciutadans que el 27-S van votar independència, han optat o bé per l’abstenció o bé per votar altres formacions no independentistes.
No és cert que tots els vots que ens falten hagin optat per l’abstenció. Si comproveu les dades, tot i posant-nos en el límit més extrem i que tot l’augment d’abstenció entre el 27-S i el 20-D fos independentista, encara ens quedarien 424.136 vots que no sabríem on col•locar.
El 27-S, la candidatura de Junts pel Sí obtenia 1.620.973 vots. La suma d’ERC i Democràcia i llibertat dóna 1.164.790 vots. Més enllà del que hauria pogut passar si s’hagués repetit la candidatura de JxS, la diferència és clara: 456.183 independentistes, passats 3 mesos, han decidit que ara no n’eren.
La victòria de En comú podem la volen interpretar com el triomf del dret a decidir, la victòria de la gent que vol un referèndum. Ben aviat s’hi sumaran altres veus perquè és la nova tercera via, la de situar en l’imaginari col•lectiu que hi ha hagut un canvi a Espanya i que el referèndum pactat ara és possible.
La situació pretén retornar a principis de 2013, vol recular pantalles ja superades i deixar aquests darrers tres anys en una simple anècdota. Que la governabilitat a Espanya pugui dependre dels 17 diputats independentistes es converteix, doncs, en una arma de doble fil. A canvi de quines promeses podrien acabar cedint els nostres representants?
El pacte amb la CUP torna de nou a radicalitzar-se. El seu comunicat emès poc després dels resultats del 20-D no deixa espai per al dubte. Sorprenentment, ara hem d’extreure conclusions de les eleccions espanyoles que, segons la seva particular visió, els pot permetre acabar amb Mas i amb la dreta i el centre-dreta catalans.
Érem conscients que el moviment independentista no ens podíem permetre cap error. Ni un pas enrere, dèiem... Cert, però les passes cap endavant havien de ser mesurades, conscients i segures. Des del 9 de novembre de 2014 hem comès errors, alguns molt importants, que ens han acabat situant en aquests escenari polític actual.
Malgrat tot, el procés d’independència, més enllà de si veiem el got mig buit o mig ple, el que sabem amb certesa és que continua faltant-hi aigua per omplir-lo. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. Sempre, sempre, sempre ha estat la nostra responsabilitat. El 9 de novembre, el 27 de setembre i també el darrer 20 de desembre sempre han depès de nosaltres.
El futur del procés d’independència continua, com sempre ha sigut, depenent de nosaltres.