Posseir el poder polític i les estratègies per arribar-hi són el pa de cada dia en el si dels partits i les organitzacions polítiques. El resultat de les darreres eleccions al Congrés espanyol, ha desencadenat una lluita entre les dos principals formacions polítiques de l’Estat amb l’objectiu d’assolir el lideratge de la nova legislatura. Ambdós partits han posat en marxa les millors argúcies de què disposen per aconseguir el suport de la resta de forces polítiques presents al Congrés dels diputats.

Ja durant la darrera campanya electoral del 20-D, Podemos, i molt especialment les diferents candidatures que s’hi van integrar des dels Països Catalans, van “vendre” dos caramels als seus electors, dues idíl•liques propostes.

La primera, assegurant als seus companys de viatge electoral que disposarien de grup propi al Congrés. La segona, els oferia la garantia d’un referèndum pactat i vinculant per a Catalunya. La il•lusió que innocentment alguns podien tenir de disposar de veu pròpia al Congrés ha quedat molt aviat desfeta, tal com ja es feia evident a causa de la correlació de forces polítiques de l’hemicicle.

Des de Podemos, la fase actual dins l’estratègia d’accedir al poder passa per rebaixar, per devaluar al màxim la segona de les idíl•liques propostes: el referèndum per a Catalunya. Sabem –i des de Podemos també ho saben molt bé, que el PSOE no acceptarà mai la proposta d’un referèndum vinculant i pactat, i menys encara estarà d’acord en un referèndum que pregunti de manera molt clara si els ciutadans estan a favor o no de la independència i de la constitució d’un nou Estat independent.

Tots coneixem de la influència de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dins de Podemos. La setmana passada van començar les maniobres, en forma de declaracions “sonda”, per anar apropant Podemos i PSOE. Així, Ada Colau ja va parlar en una entrevista d’un referèndum amb dues o tres preguntes perquè, segons l’alcaldessa, el nombre de preguntes no era important. Tampoc ho deu ser que el referèndum sigui vinculant, perquè no en va parlar en cap moment.

Us imagineu un referèndum que inclogués tres preguntes? Que poguéssim escollir entre independència, federalisme o autonomia? Un referèndum que inclogués de nou una tercera via fantasma?

Les posicions estratègiques de determinada esquerra, tant catalana com espanyola, semblen inspirades en el “dia de la marmota”. Fa molt temps que ens parlen d’un federalisme miraculós que sanaria tots els mals que pateix Catalunya, però la seva concreció no va mai més enllà de la simple paraula: federalisme. No hi ha cap proposta clara, seriosa i detallada sobre a quina mena de federalisme es refereixen. Tots sabem que hi ha sistemes federals de moltes classes, alguns fins i tot amb moltes menys competències que les que té la Catalunya autonòmica actual.

El divendres 22 començava a destapar-se, ja de manera més nítida, l’engany electoral de Podemos i de En comú podem. Aquella condició que significava una línia vermella a l’hora d’investir un nou president espanyol, ha desaparegut i ha quedat reduïda a ser només un dels objectius dels que caldrà parlar en una negociació per aconseguir l’objectiu principal: “el canvio en España”.

Això sí, en una clara demostració de la manera de fer de la “nova política”, el primer que fan és repartir-se els càrrecs i, per tal que En Comú podem també tingui el seu tros de pastís s’inventen un Ministeri de la plurinacionalitat, amb un regust a ranci i olor de resclosit perquè em recorda aquell ministre de la UCD, Manuel Clavero Arévalo, que era “ministro adjunto para las Relaciones con las Regiones”.

En català tenim una expressió que ens serveix per advertir-nos del perill de deixar-se seduir, de deixar-se entabanar per paraules aduladora i falses promeses... Més cants de sirena no, si us plau.