“No ens ho mereixem”

Sortir un diumenge al matí a passejar pel Camí del Riu i Cal Trabal es una de les poques activitats lúdico-naturals que, com a alternativa a les sempre socorregudes passejades de l'anomenada “Ruta del Colesterol” -es a dir, rambla amunt, rambla avall- ens queden als que, com jo, estem d'asfalt, ciment i cotxes fins el monyo. O és això, o anar-se a donar una volta al poble del costat (a Cornellà) a gaudir d'una mica de verd al parc de Can Mercader, perquè atrevir-se a passejar pel nou parc de Can Buxeres o pel de La Remunta, amb la ingent (noteu el sarcasme) quantitat de verd que hi ha plantat, és fer oposicions a gaudir d'una insolació, d'una tempesta de sorra els dies de vent, quan no d'una depressió si passes per davant del mig sec Pi de La Remunta. Si d'això es diu “espai verd”, qualsevol dia l'asfalt ens diran que és de color blau cel.

Sigui com sigui, agafar el metro, baixar a “Hospital de Bellvitge” i arribar caminant a la banda d'El Prat pel camí que està habilitat, pot ser una experiència força agradable... sempre i quan sobrevisquis a sentir-te un babau per pagar religiosament el teu bitllet de metro mentre que mitja dotzena de persones es colen darrera teu, a que gairebé se t'endugui una bicicleta a punt de trencar la velocitat del so quan heu de passar tots dos per un ridícul camí de 1'20 m d'amplada o a barallar-te amb la incívica de torn que, en passar pels 75 cms escassos d'amplada del pas del pont de l'Autovia de Castelldefels, s'emprenya perquè no et tires pont avall per a que ella passi ben ampla.

I dic això de “força agradable” perquè un cop que passes a la banda d'El Prat, la cosa canvia radicalment. Un camí ample, arbrat, on poden conviure ciclistes i vianants, amb diverses fonts i bancs on poder fer un glop d'aigua. Però no només això, sinó que, una mica més endavant, allà on hi havien indústries, han fet una zona esportiva que, amb accés des del camí del riu, permet a tothom de gaudir de les activitats que allí es fan, així com d'un magnífic bar on fer l'esmorzar, el vermut o les celebracions que vinguin de gust. Resultat? Doncs que els caps de setmana, està a vessar de gent que, venint de les poblacions riberenques, la gran majoria amb bicicletes, gaudeixen d'un espai lúdic mínimament naturalitzat i estan donant vida social i econòmica a un espai que fins fa pocs anys era un insà pati de darrera d'El Prat.

Per desgràcia, la pregunta ve sola... ¿i perquè no tenim una cosa semblant a la nostra banda de riu? El problema és que, la resposta es tant o més dolorosa com la pregunta: a l'actual consistori socialista no hi ha ni ganes, ni qualitat política per a desenvolupar un projecte que realment doni el que realment necessita la ciutadania de l'Hospitalet, es a dir, qualitat de vida.

40 anys de manar sense tenir en compte la ciutadania ha permès que, dins de l'escalafó consistorial només hagin pujat els trepes i els mediocres que, amb la intenció de col•locar-se a la Casa Gran, han seguit fent el que funcionava als anys 80 mentre que entre ells es destrossaven a queixalades per agafar la poltrona. Això ha fet que, en el moment que ha calgut adaptar-se als nous temps, quan hi ha hagut necessitat de polítics de primera divisió, la política de la ciutat hagi estat un autèntic vaixell erràtic que no ha portat -ni porta- enlloc i que, si s'ha aconseguit alguna cosa, ha estat a cop de mobilització social.

Política de titulars, urbanisme salvatge allí on hi ha un pam per a construir (Remunta, Plaça Europa, Cosme Toda, Cal Trabal...), un districte cultural que es promociona a Nova York però està tancat a pany i forrellat a la producció cultural hospitalenca, una alcaldessa que ven l'Hospitalet com a “Smart City” mentre que La Florida es converteix en una conflictiva llauna de sardines i bandes llatines... tota una serie de despropòsits de tal magnitud que t'indiquen que, demanar una cosa tan senzilla com promocionar la zona natural del riu i aprofitar en benefici de la ciutat la quantitat immensa de gent que arriba a desplaçar-se per fer esport o gaudir de l'espai obert és, simplement, una entelèquia.

Esperem que la gent que, cegament, els hi ha donat suport una i una altra vegada fent ulls clucs a l'autèntic desgavell al que han conduït la ciutat, siguin capaços de veure que l'Hospitalet només tindrà futur si mirem cap endavant i trenquem els lligams que ens ancoren al passat. Un passat massa vegades basat en la dependència política, en la incompetència, en la corrupció i el nepotisme que la ciutadania hospitalenca no es mereix de patir ni un sol dia més.